Els darrers anys ha augmentat la migració de joves provinents del nord africà, principalment de Marroc, molts dels quals arriben aquí quan encara són menors d’edat i amb l’objectiu de quedar-se i buscar un futur millor que el que preveuen al seu país d’origen.
A Catalunya, segons l’Informe del Síndic de Greuges (2018), a partir del 2015 hi va a començar a haver un augment exponencial. El 2016 s’havien comptabilitzat uns 400 nous casos de menors migrants no acompanyats mentre que el 2017 se’n van comptar 1.489 i 2.156 fins al setembre del total de 2018. Un 82% dels menors que van venir el 2018 eren del Marroc.
El sistema de protecció al menor ha hagut d’obrir moltes noves places residencials per a aquests menors però no ha pogut assegurar la seva inclusió social al complir la majoria d’edat. Quan compleixen els 18 anys molts d’ells queden sense suport, sense permís de residència o amb moltes dificultats per a renovar-lo ja que no tenen la capacitat de demostrar les seves vies de subsistència i, per tant, sense permís de treball. Molts d’aquests joves es veuen obligats a viure al carrer, en habitatges ocupats o en albergs municipals ja que no disposen d’ingressos per poder pagar un lloguer.
A part dels casos de menors, també hi ha molts joves que arriben a espanya quan ja son majors d’edat i ja es troben des d’un inici en una situació de desemparament en una societat totalment diferent a la seva i a com segurament l’havien imaginat i, sobretot, amb una llengua molt diferent.
Migrar en si és una experiència molt dura que ja de per si produeix una situació de dol migratori. Si se li sumen les dificultats de parlar una llengua diferent, la poca edat, la manca d’una xarxa social de suport, un sistema de serveis socials saturat i una societat amb prejudicis, hi ha un risc molt alt de desenvolupar un problema de salut mental i una addicció.
Com hem comentat l’Associació Clauers ha nascut aquest any 2020 en ple context de la pandèmia arrel de l’experiència laboral compartida de dues de les seves fundadores, la Maria i la Marina-Gemma, que van estar treballant juntes al menjador social de Paral·lel on es van trobar amb molts joves nouvinguts que estaven molt desorientats a nivell de recursos, tenien moltes necessitats bàsiques mal cobertes i moltes dificultats per trobar recursos formatius per aprendre la llengua.
Des de la creació de l’entitat estem fent un acompanyament a tots aquests joves que ens trobàvem al menjador social i que no sabien on acudir. Inicialment simplement els derivàvem segons el que necessitesin però veiem que la majoria tornaven sense haver solucionat la seva demanda ja fos per dificultats per desenvolupar-se amb l’idioma o perque els serveis als quals els dirigiem estaven saturats i l’únic que feien era derivar-los cap a un altre lloc, de manera que es quedaven donant tombs picant a portes d’entitats o de serveis públics que no donaven resposta a la seva necessitat.